Les vinyes d’hivern tenen un encant diferent. No captiven per les tonalitats verdes de les fulles tendres ni pels grocs i bordeus intensos dels raïms madurs. Durant els mesos més freds, el paisatge es tenyeix de grisos i ocres suaus, i els ceps sembla que dormen. Però aquest repòs aparent és, en realitat, un moment clau per al cicle vital de la vinya: la vinya descansa per preparar-se per a una nova anyada.
És també en aquest període, entre finals d’any i les portes de la primavera, quan té lloc una de les feines més decisives a la vinya: la poda. N’hi ha de molts tipus, adaptada a l’orografia, a l’orientació del terreny, a l’edat del cep i, sobretot, al perfil de vi que es vol aconseguir. Cada tall és una decisió que condiciona el creixement futur de la planta, el seu equilibri i la qualitat del raïm. Per això la poda exigeix experiència, sensibilitat i consciència. En la manera de podar estarem determinant com serà el vi d’aquell any.
En el cas de Montrubí, la poda està fortament marcada pels vents de l’Avellà. Enguany vam iniciar-la a finals de novembre i l’allargarem encara uns dies més, acomanyant el ritme que ens marca la vinya.
Hem començat pels ceps de carinyena, continuant amb la garnatxa, el xarel·lo i la parellada. Aquests darrers dies de febrer ens troben podant les vinyes verticals de sumoll negre, probablement de les més exigents de treballar. La seva conducció en vertical, volguda, respon a la voluntat d’obtenir un perfil molt concret: vins amb identitat, tensió i expressió pròpia de la gamma Gaintus.
